19/2/16

A Mèxic, quan parlem de crim organitzat, ho fem d'estructures polítiques i econòmiques infiltrades. Ana Lilia Pérez

"A Mèxic, quan parlem de crim organitzat, ho fem d'estructures polítiques i econòmiques infiltrades"

Mèxic és un dels països més perillosos del món per a treballar com a reportera. Desenes de professionals han estat assassinades o han desaparegut des de la transició al sistema multipartidista. La periodista Ana Lilia Pérez ho sap prou bé.

Alemanya va ser un dels països on es va exiliar Ana Lilia Pérez. Allà va continuar
amb el seu treball periodístic. De la seva estada europea va néixer el seu últim llibre
“Mares de cocaína. Las rutas náuticas del narcotráfico”

Andreu Jerez, Berlin
La Directa.cat 18/02/2016

“A Mèxic no passa res, i quan passa alguna cosa, tampoc passa res”. Aquesta és una popular frase entre lesperiodistes a Mèxic, un dels països més perillosos del món per treballar com a reportera. Desenes de professionals han estat assassinades o han desaparegut des de la transició al sistema multipartidista. Multipartidista perquè, tenint en compte la crisi de drets humans, la violència estructural i la brutal impunitat que pateix el país, és difícil qualificar Mèxic com sistema democràtic. La periodista Ana Lilia Pérez ho sap prou bé: va haver de viure més de dos anys fora del seu país. La seva vida corria perill després de rebre amenaces de mort arran de les seves investigacions sobre la corrupció i la col·lusió entre alts representants de l'Estat mexicà i el crim organitzat. Alemanya va ser un dels països on es va exiliar Ana Lilia Pérez. Allà va continuar amb el seu treball periodístic. De la seva estada europea va néixer el seu últim llibre “Mares de cocaína. Las rutas náuticas del narcotráfico”. Aquesta entrevista va tindre lloc a una cafeteria d'un hotel a Berlín, on la periodista va recollir recentment un premi a la llibertat d'expressió atorgat per l'Associació alemanya d'Editors de premsa. Malgrat els perills, la periodista va decidir recentment tornar al seu país.

Com has vist Mèxic a la teva tornada?

Vaig deixar Mèxic quan Felipe Calderón encara era president. Al tornar-hi he vist un Mèxic amb focus vermells, fonamentalment pel què fa a la seguretat. Mèxic enfronta un període molt greu en matèria de seguretat pública. Això és molt perceptible tant per la falta de seguretat que pateix la societat civil com pel deteriorament dels drets humans. Ara em trobo un Mèxic amb desaparicions forçades com la d’Ayotzinapa, la dels 43 normalistas. Estem parlant d'un cas paradigmàtic perquè les desaparicions són cada vegada més freqüents, conformen la quotidianitat de Mèxic. A això cal sumar les agressions contra periodistes. Un dels últims casos va ser el del fotògraf Rubén Espinosa, assassinat a la capital. Fins fa poc les agressions a periodistes se solien donar fora del Districte Federal.

Què va suposar l'assassinat del fotoperiodista Rubén Espinosa?

El cas de Rubén és molt greu. Ja havia rebut amenaces al seu Estat, a Veracruz, i va arribar al DF com a mesura de protecció, buscant refugi a la capital. I no obstant això, l'Estat no va ser capaç de garantir la seva seguretat. Darrere els crims i les amenaces contra periodistes hi ha tot un clima d'impunitat. Una impunitat que envia un clar missatge: a Mèxic pots agredir un periodista, pots assetjar un periodista o empresonar-lo, i no et passarà res. Tampoc si l'assassinés.

Quines mesures de seguretat personal has de prendre al teu país?

No puc parlar de les meves mesures de seguretat personal perquè formen part d’un mateix protocol secret. La meva vida va canviar el mateix moment en què vaig patir amenaces de mort i agressions directes, moment en què vaig haver de sortir de Mèxic. Des de llavors, la meva vida no és la mateixa. Cal acatar els protocols de protecció. En algun moment vaig arribar a tindre guardaespatlles. Els protocols són ara una mica més sofisticats, però tampoc això és garantia de res.

En tot cas, l'Estat mexicà no és el que t'ofereix la seguretat...


De cap manera. L'Estat mexicà va ser agressor en el meu cas. Quan jo vaig presentar la denúncia per assetjament, agressió i intervencions telefòniques durant el Govern de Felipe Calderón, vaig denunciar alts càrrecs del Govern. Prèviament, en diversos articles i llibres vaig documentar i revelar foscos negocis il·legals al sector energètic per part d'alts funcionaris. Una corrupció que vaig denunciar amb el llibre "Camisas blancas, manos negras". Va ser la primera investigació periodística sobre la corrupció que imperava al govern del PAN (Partido de Acción Nacional), un govern que a Mèxic es va presentar com el de l'alternança, l'eslògan del qual era "Un Govern de les mans netes". Vaig demostrar com els negocis que es feien a l'empresa Petroleos Mexicanos (PEMEX) beneficiaven tant a les famílies dels presidents Vicente Fox i Felipe Calderón, com a les dels seus ministres, com, per exemple, l'aleshores ministre de Governació, Juan Camilo Muriño. Vaig revelar tots els contractes que tenia Muriño al sector energètic amb tràfic d'influències i conflicte d'interessos. Quan vaig publicar aquesta investigació, es discutia la reforma energètica a Mèxic, una de les reformes més importants per a un país el sector petrolier significa no només la seva principal font de riqueses, sinó també un sector unit tradicionalment a la identitat dels mexicans. A partir d'aquest moment, alts funcionaris del Govern van desplegar un assetjament contra mi. Llavors vaig recórrer a Fiscalia Especial per a Delictes contra la Llibertat d'Expressió. Quan vaig a la fiscalia i denuncio els assetjaments estretament vinculats a la meva feina periodística, recordo molt bé el comentari de la gent del ministeri públic. "Doncs qui sap si escau aquesta denúncia, perquè aquesta gent és molt important", em van dir. Ja estaven deixant anar que la denúncia no procediria. No només va ser així, sinó que a més l'assetjament contra mi va empitjorar. És més, la mateixa fiscalia va ordenar que se m'hi arrestés. Em volien empresonar per una denúncia d'uns dels contractistes de PEMEX per presumpte dany moral per haver publicat una entrevista al que m'explicava el finançament il·legal que l'hi havia donat al president Felipe Calderón. Unes declaracions en una entrevista consensuada, gravada i que vaig fer pública. Aquest empresari intentar subornar, intents que jo vaig denunciar. Es tracta d'un empresari molt poderós del sector resistir, de l'empresa Z Gas, un holding de 80 companyies que operen a Mèxic, a Amèrica Central, Amèrica del Sud i que també té accions d'algunes empreses a Espanya. El que jo he viscut a Mèxic ha sigut totalment kafkià.

És a dir, la teva confiança en les institucions mexicanes és nul·la...

Les institucions mexicanes no només no em van tractar com una víctima, sinó que la meva denúncia davant elles va ser contraproduent. Puc dir que la Fiscalia Especial per a Delictes contra a Llibertat d'Expressió no només ha estat una farsa, sinó que a més sotmet els periodistes a maltractament i vulnera els seus drets. Per exemple, en el procés de denúncia, la fiscalia em va sotmetre a anàlisis psicològiques en els quals l'agent públic no actuava com un psicòleg, sinó com un assetjador. A Mèxic estem veient una negligència per part de les autoritats sobre les agressions contra periodistes. I això en el millor dels casos, perquè la majoria de les agressions no es resolen a causa de la col·lusió entre les autoritats i el crim organitzat. Això explica perquè els funcionaris públics siguin els principals agressors dels periodistes a Mèxic. No hi ha fiscalia que funcioni mentre no n’hi hagi una neteja de les institucions i la voluntat real per part del Govern d'aplicar la llei.

Creus que l'actual crisi de drets humans que viu Mèxic és incomprensible sense la col·lusió entre crim organitzat i Estat?

No pot funcionar d'una altra manera. A Mèxic, quan parlem de crim organitzat, ho fem de les estructurades polítiques i econòmiques infiltrades pel crim. Estem parlant de tres pilars fonamentals: Estat, economia i crim organitzat. Per això el crim organitzat té a Mèxic tant de poder: perquè opera des de dins de les mateixes estructures de l'Estat que hauria de garantir la seguretat dels seus ciutadans i el bon funcionament del país.

Creus que la impunitat i la repressió són llavors polítiques d'Estat a Mèxic?


No diria que siguin dirigides des de l'Estat, però sí generades per la permissibilitat de l'Estat. I en molts casos és l'efecte de la negligència o de la col·lusió de representants de l'Estat amb el crim. Un exemple són les administracions locals: l'alcalde o president municipal és qui representa l'Estat en aquest entorn. I sí n'hi ha hagut casos en què l'alcalde ha ordenat l'assassinat de periodistes. Així va passar precisament a Veracruz, en un dels casos més recents. També hi ha agents de l'Estat que ordenen la desaparició de persones, com ja va passar durant la guerra bruta a Mèxic. En altres casos, les agressions no vénen del mateix Estat, però igualment són les autoritats a les que competeix vetllar per la seguretat pública. A Mèxic hi ha casos de periodistes que han de sortir a buscar protecció en altres països, com en el meu cas. Si jo segueixo viva, és per la voluntat d'altres països per treure'm del meu país.

Diries que el narcotràfic i el crim organitzat s'han convertit en el principal poder fàctic de Mèxic?

Sí. I diré més: crec que Mèxic és un Estat fallit a algunes regions. Per veure això només cal visitar algunes províncies on el crim organitzat, el narcotràfic i les organitzacions criminals col·loquen els alcaldes, els caps de policia i també l'empresa que donarà feina a molta gent. A moltes regions del país, l'economia se sosté per l'operació del crim organitzat. Estem parlant d'un Estat que està fracassant en matèria de seguretat pública i en l'aplicació de la Constitució de Mèxic. Un exemple són algunes regions del nord del país, a les quals grups com Els Zetas diuen a les empreses petrolieres quan poden o no perforar un pou, quan poden acudir a les seves oficines a treballar, qui passa pels camins, fins i tot controlen parts de les zones frontereres.

Creus que hi ha indicis per dir que el crim organitzat arriba fins al palau presidencial de Los Pinos?


Sí. Ja hi van haver alguns gabinets presidencials amb noms vinculats a grups criminals. M'estic referint a assessors del president. No crec que Los Pinos funcioni com una mena de bombolla, aïllat del que passa al seu voltant. És impossible si tenim en compte que el narcotràfic a Mèxic ha arribat a tenir tant poder i tants diners. Uns diners que a més no es queden a Mèxic, sinó que s'inverteixen als principals mercats internacionals. Tot això té a veure amb la col·lusió o amb l'omissió per part de les autoritats. Les autoritats tenen dos tipus de responsabilitats pel que fa al crim organitzat: la col·lusió i l'omissió. Un cas paradigmàtic és la fugida d'un narcotraficant com Joaquin El Chapo Guzmán, en dues ocasions i de dos penals d'alta seguretat. Això és absolutament impossible sense la complicitat de les altes esferes de l’Estat. Perquè, a més, aquest tipus de presons estan controlades pel Govern federal. 

S'amaga darrere tota aquesta violència estructural que viu Mèxic una lògica de repressió política contra figures incòmodes amb el poder, com a líders estudiantils, sindicalistes, ecologistes o periodistes?

Sí, i a més no és una cosa nova. Això és producte d'un model de govern que va enfortir el model de repressió que segueix operant a Mèxic, precisament amb el partit que va tornar al Govern després de passar per l'oposició, el Partit Revolucionari Institucional (PRI). La repressió va ser molt més evident en les dècades dels 60 i els 70, durant l'anomenada guerra bruta a Mèxic. El principal braç executor d'aquesta repressió ha estat la policia vinculada al Ministeri de Governació, i dins d'aquesta policia, durant molts anys va operar la Direcció Federal de Seguretat. La repressió en les dècades dels 60 i 70 és important per ser l'antecedent immediat que tenim del model que segueix operant a Mèxic. En aquests anys, la Direcció Federal de Seguretat va jugar el paper de policia política. Paral·lelament, ha operat l'exèrcit. En moltes ocasions, paramilitars implicats en la desaparició forçada. En aquests anys, es van produir casos de desaparicions forçades considerats paradigmàtics i que van arribar fins corts internacionals. Casos en què l'Estat mexicà ha estat jutjat. És el cas de l'assassinat de Lucio Cabanyes i de Genaro Vázquez, líders rurals de la mateixa zona de l'Estat de Guerrero on és l'Escola Normal Rural de Ayotzinapa. També hi ha el cas del defensor Rosendo Radilla, que va arribar fins a la Comissió Interamericana de Drets Humans, i després a la Cort Interamericana. La seva família ha lluitat durant més de 30 anys perquè s'investigués la desaparició forçada del seu pare. I al final, el Govern mexicà va haver de demanar perdó a la seva família en nom de l'Estat mexicà. També tenim líders estudiants torturats, empresonats i assassinats. I seguim amb aquest model de repressió del Govern, ja desplegat per l’actual president Enrique Peña Nieto contra moviments socials abans d'arribar a la presidència, quan era governador de l'Estat de Mèxic.

Però, no creus que amb la transició del sistema de partit únic al sistema multipartidista la repressió política s’ha postmodernitat i, per tant, es fa molt menys visible que durant els 70 anys de priísme?


Sí que és cert que les autoritats mexicanes de vegades maquillen la repressió amb el pretext de la lluita contra el narco i el crim organitzat, o fins i tot atribueixen la repressió al crim organitzat. El Govern no reconeix públicament que Mèxic és un Estat fallit en molts sentits a causa de la penetració en les estructures de l'Estat del crim organitzat. Quan ocorren casos com el de Ayotzinapa o com l'assassinat d'algun periodista, és llavors quan el Govern fa servir el crim organitzat per rentar-se les mans. El clima social està així cada vegada més enrarit: no sé sap del cert si els assassinats o desaparicions van ser obra d'un actor governamental, d'un actor polític o del crim organitzat. 

En el teu últim llibre, "Mares de cocaïna", apuntes que Espanya i Portugal són els principals punts d'entrada de la cocaïna al mercat europeu...

Sí, així és. L'única cosa que els narcotraficants han modificat són les seves rutes per arribar fins a la península Ibèrica. Els narcos mexicans envien el seu material des de Colòmbia, Panamà o des dels mateixos ports mexicans a través de l'Atlàntic. Ara, els vaixells amb la droga arriben primer a alguns països d'Àfrica. Les rutes d'embarcament també han canviat. Veneçuela o Surinam s'han convertit en punts de sortida. En aquesta regió del Carib n’hi ha molts grups de mexicans operant.

El narcotràfic i el crim organitzat funcionen avui en dia com a grans empreses multinacionals. Són comprensibles les estructures del crim organitzat i la consegüent violència estructural que pateix el país sense el model econòmic neoliberal que impera a Mèxic?


Fins als anys 80, els narcotraficants mexicans van tenir marge d'operació, i grans càrtels com el de Tijuana o el de Suárez es van enfortir molt. Aquestes organitzacions criminals han aconseguit tenir un poder molt més ampli i han penetrat les estructures del govern. Aquesta penetració va de la mà de la creixent corrupció. El suborn és la manera en què el crim organitzat penetra en les estructures de govern. Hi ha un abans i un després en aquesta mutació del crim organitzat mexicà: em refereixo a la diversificació dels seus negocis. Sí que és veritat que el neoliberalisme és un model que encaixa en aquesta diversificació i en aquesta expansió del crim. És aquí quan el narcotraficant comença a combinar el negoci de la droga amb el del tràfic d'armes, amb l'explotació de persones, la pirateria de productes i el dret de pis ... Bàsicament li cobra al treballador informal (venedor de sucs , de coques, etc ...) un impost per poder treballar al carrer i grava així a l'economia informal, la més important font de diners per a la població mexicana. Les grans empreses multinacionals també estan pagant al crim per poder treballar a Mèxic. Tot això ho explico al meu llibre "El cartel negro". Actualment, els traficants mexicans ja compten amb una visió empresarial, amb una visió corporativa. I saben que hi han altres maneres de fer diners. El crim organitzat fa els seus diners amb negocis il·legals, però els inverteix en l'economia legal. Els diners de crim organitzat mexicà està a la banca suïssa, nord-americà... el rentat dels diners del crim organitzat està present en els grans mercats internacionals. A Mèxic, el crim organitzat compta amb empreses que fins i tot presten serveis al Govern mexicà, sobretot en el sector energètic i de la construcció. D'aquesta manera, el govern injecta diners en el crim organitzat, en lloc de combatre-ho. I el que passa a Mèxic transcendeix al mateix país, perquè els càrtels mexicans i la violència que vivim al nostre país tenen un efecte més enllà de les fronteres mexicanes. És per això que els governs d'aquells països en els quals el crim mexicà té mercat també haurien d'assumir les seves responsabilitats.

16/2/16

El Pueblo Creyente y la Iglesia Autóctona de Chiapas; un sujeto histórico que lucha por la liberación

Esta es la historia de un pueblo de Chiapas. De esta provincia que se independizó de Guatemala y por voluntad se anexionó a México. Un territorio maya que resiste en el tiempo, a pesar de la condena de vivir bajo opresión colonial; en constante lucha por no a verse obligados a ser víctimas de la historia. Pueblos perseverantes a sobrevivir y hacer vida. 


Fuente: Koman Ilel 15/02/2016

La relación de explotación entre pueblo conquistador y pueblo colonizado que se construyó en Chiapas posterior a la conquista europea, no pasó en paz siempre, ya que continuamente existieron rebeliones indígenas. Como la de Cancuc en 1712 o la de Chamula en 1869. Sin embargo, las revueltas no lograron realmente transformar estructuralmente las relaciones entre indios y españoles. La sociedad colonial prevaleció en el tiempo, manteniendo pues a los pueblos indígenas marginados, explotados, empobrecidos.
A mediados del siglo XX comienza una vertiginosa transformación en las comunidades de Chiapas. Uno de estos procesos tiene relación con la llegada de Samuel Ruiz en 1960 como obispo de la entonces diócesis de Chiapas, con sede en San Cristóbal de Las Casas, nombre que lleva en honor a Fray Bartolomé de Las Casas, su primer obispo, conocido también como defensor de los indios.
La década de los sesenta marca un parteaguas en la historia del catolicismo, ya que es tiempo en el que termina también el concilio Vaticano II, un proceso determinante en la forma en que la Iglesia de Chiapas verá su trabajo pastoral y social.

A partir de lo discutido en el Concilio, así como en la Conferencia Episcopal Latinoamericana de Medellín (CELAM), y el paulatino encuentro con movimientos sociales, emerge una nueva perspectiva pastoral que proviene de una reformulación teológica que intenta reconstruir la Iglesia desde su interior.

Esta nueva perspectiva será luego conocida por amplios sectores como Teología de la Liberación. Una corriente católica que buscó redefinir los campos de acción y reflexión, de la Iglesia y el trabajo pastoral. Trabajar desde abajo, mediante el análisis y la reflexión. Para tratar de posicionarse en las luchas y discusiones, del emergente y confuso Siglo XX de pos guerra.
En concordancia con esta corriente, la diócesis de San Cristóbal desde su “opción preferencial por los pobres” planteó que la pobreza en la que se ve sumida la población indígena es un problema estructural. Considera que los indígenas han sido objetos de la historia, empobrecidos a partir de un sistema injusto que los ha mantenido oprimidos y los ha despojado de sus bienes originales.

La pastoral de la liberación sitúa como eje de sus acciones el influir en la transformación de las sociedades indígenas para propiciar que se conviertan en sujetos y ya no objetos de su historia, lo que considera significa luchar por la liberación.

El giro en la acción pastoral llevó a la creación de toda una estructura de trabajo entretejida hasta y desde lo profundo de las comunidades, a través de una inmensa red de catequistas y diáconos provenientes de las mismos pueblos, que fueron guiados en la máxima de que la Palabra de Dios se tendría que interpretar y vivir en la cotidianidad social y religiosa de los pueblos originarios, que lo que impulsó un más profundo análisis de la realidad y la cercanía con la teoría social y la reflexión crítica.

Esto generó, entre muchas otras cosas, el acercamiento de la Diócesis hacía el pueblo pobre y oprimido, uno que pronto se convirtió en un pueblo animado para buscar la liberación.
Este impulso organizativo tuvo su florecimiento en octubre de 1974 cuando se organizó en la ciudad de San Cristóbal el “Congreso Indígena Fray Bartolomé de Las Casas”. Allí, las distintas etnias chiapanecas pudieron hablar por primera vez de la problemática social que las aquejaba. A partir de las discusiones que tenían como ejes: tierra, comercio, educación y salud; ch´oles, tojolabales, tseltales y tsotsiles se descubrieron mutuamente como semejantes, a partir de un nexo común: la problemática que los mantenía como sociedades marginales.

Se comenzó a hablar entonces de pueblos herederos de los mayas, despojados y empobrecidos por las estructuras sociales injustas a las que han sido sometidos. El congreso se dio bajo la consigna de que “los pueblos mismos tienen que ser Fray Bartolomé”, es decir, generar las condiciones para que ellos mismos pudieran defenderse de las injusticias.

Había germinado la semilla de un pueblo que lucha por su liberación a partir de un proceso organizativo, espiritual e identitario. Que se da a la tarea de construir una Iglesia autóctona, con un propio proceso civilizatorio, con una teología propia, la teología india. Un pueblo que se vuelve sujeto de su historia, que se forma y ejercita su capacidad de análisis, de acción y de organización.

Así transcurren los ochenta e inicios de los noventa en Chiapas como un momento de efervescencia política y mucha represión. En este contexto, para 1991 nace el “pueblo creyente”, un movimiento que aglutina diversas organizaciones y grupos religiosos que reivindican una identidad cristiana y que coordinan acciones conjuntas para denunciar las injusticias y defender los derechos de los pueblos indígenas.

Más adelante, para la conmemoración de los 500 años del inicio de la colonización europea en el continente, los pueblos organizados de Chiapas realizan una masiva muestra de fuerza en las que la identidad maya floreció y permitió a las organizaciones sociales percibirse como un movimiento de resistencia indígena de larga duración.

Así, el movimiento social en Chiapas crece en capacidad de acción. Es en esta coyuntura en la que amanece el año de 1994; en vísperas de la entrada en vigor del Tratado de Libre Comercio de América del Norte, el Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), declara la guerra al Estado y al Gobierno mexicano, toma 5 cabeceras municipales, y se presenta como una fuerza política masiva, y con un gran apoyo de la sociedad civil nacional e internacional.

El pueblo creyente como parte de la sociedad civil organizada apoyó las demandas del EZLN, al igual que muchos de los movimientos indígenas, que encontraron resonar en el zapatismo un común denominador en su lucha por la tierra, la dignidad, la democracia, la justicia y el reconocimiento de los derechos indígenas.

Este es un clímax en el proceso organizativo de los pueblos de Chiapas. Amplios sectores del pueblo creyente apoyó en los cinturones de paz y participando en los diálogos y consultas que buscaban proponer salidas al conflicto. La diócesis participó también como mediadora hacia la paz, encabezando la Comisión Nacional de Intermediación (CONAI).

Posteriormente en los diálogos de San Andrés, el pueblo creyente se sumó activamente al gran encuentro de la sociedad Civil que se volcaba para dialogar en búsqueda de propuestas políticas para reformular la relación entre el estado mexicano y los pueblos indígenas. De los diálogos resultan Los Acuerdos de San Andrés, que plantean la idea de autonomía como camino para lograr que los pueblos indígenas retomen el control de su territorio y el derecho a su vida como pueblos.
Pero para el gobierno San Andrés resultó ser una simulación, ya que mientras los representantes del gobierno mexicano se sentaban a dialogar, el Estado comenzó la implementación de una estrategia contrainsurgente descrita como “guerra de baja intensidad” que consiste en “intentar matar al pez quitándole el agua”, es decir, destruir el movimiento insurgente haciendo que la sociedad, no sólo deje de apoyarlo, sino que busque acabar con él mediante sus propias manos.

Es así como surgen diversos grupos paramilitares en diferentes regiones del estado; grupos que harán el “trabajo sucio”, bajo la sombra de la impunidad.

Uno de los hechos más representativos de esta cara del conflicto es la masacre de Acteal del 22 de diciembre de 1997, cuando fueron brutalmente asesinadas 45 personas y 4 aún no nacidas, mientras llevaban a cabo ayuno y oración en una ermita.

Pero quizá el arma más usada en esta guerra integral de desgaste es la compra y la división, principalmente impulsada a través del gobierno en turno y los partidos políticos, mediante la utilización clientelar de programas de gobierno y recursos del Estado.

Como mencionó uno de los participantes del Congreso Pastoral Diocesano de la Madre Tierra, celebrado a 40 años del congreso Indígena del 74. “Es fácil ver cuando el poder te oprime con la represión y la violencia, pero es difícil verla cuando te seduce con su dulce: el placer y la comodidad. El gobierno te da tu apoyo, tu migaja, pero porque también usa a los indígenas; para vender sus culturas, su folklor. Pero mientras con unos se toma una foto, asesina, hostiga, amenaza a los otros indígenas”.

Pero a pesar de tantas injusticias y sufrimientos el pueblo creyente no ha dejado de organizarse, como movimiento, y a partir de las organizaciones y colectivos que lo componen. Continúa con su trabajo organizativo y su ejercicio de análisis de la realidad, lo que le da capacidad de acción a partir de una mirada estratégica.
Realizan diversas peregrinaciones denunciando las injusticias que sufren como pueblos, además de continuar con sus encuentros y diálogos. Se organizan para la construcción de autonomía, para el trabajo con respeto de la madre tierra, para la liberación de sus presos, para la defensa de la tierra y el territorio, para recordar a quienes les han antecedido en esta lucha.


Continúan el camino trazado de la liberación del pueblo. Tal y como nos lo mencionan en su comunicado leído en la peregrinación del 25 de enero pasado:
“Como pueblo creyente nos organizamos y peregrinamos para mantener la memoria histórica de la lucha por la vida de nuestros ancestros, de Tatik Samuel, de nuestras hermanas y hermanos de Acteal y de muchos otros mártires de nuestra diócesis y de nuestra sociedad.
Peregrinamos para manifestarnos en contra de todo aquello que da muerte y enfermedad como son los megaproyectos, la explotación en minas, las presas, las nuevas reformas estructurales, el saqueo de los recursos naturales. Nos manifestamos pacíficamente, denunciando la corrupción e impunidad de las autoridades, la venta y el consumo de alcohol y droga, el despojo de nuestras tierras, los programas gubernamentales, que nos hacen muchas veces dependientes, nos empobrecen y dividen.
Nos solidarizamos con los que sufren, con los desplazados, con los migrantes, con los más pobres, con los excluidos, con los injustamente presos, con los 43 estudiantes desaparecidos de Ayotzinapa y las más de 100 mil víctimas de esta guerra contra el crimen organizado.
Peregrinamos junto con los movimientos en defensa de la vida y el territorio, con los esfuerzos de autonomía, justicia y paz de nuestros hermanos y hermanas del EZLN y de otras organizaciones, con os pueblos marginados, con los necesitados que sufren atropellos y violencia, con los pueblos organizados y con otras iglesias que buscan la vida del pueblo.
Queremos construir una sociedad más consciente, más solidaria, en la que se respire tranquilidad, en la que se respete a la familia, en la que los que ejercen un cargo respeten la voz y las decisiones de los pueblos, en el que exista el respeto y la igualdad entre hombres y mujeres, entre los distintos credos religiosos, lenguas y culturas. Un mundo de paz, unidad, igualdad, justicia, armonía, misericordia y dignidad”.
Lo que vemos en Chiapas con el proceso de la iglesia organizada es la construcción de un sujeto histórico de lucha. Un pueblo pobre, que ha hecho conciencia del origen de su situación de opresión y ha emprendido un proceso de organización para transformarla. Pueblos despiertos, que defienden la vida y su territorio, que defienden a sus hermanos y hermanas de las injusticias que vienen desde arriba. Que construyen una vida nueva, en la que se viva con Libertad, Democracia, Justicia, Paz, y Dignidad.


MÁS INFORMACIÓN:

Información del pueblo creyente de Chiapas:
http://komanilel.org/?s=pueblo+creyente
Memoria viva; información sobre la ceremonia al fallecimiento de Samuel Ruiz:
http://komanilel.org/2012/01/24/en-memoria-jtatik-samuel-ruiz-garcia/
En esta hora de Gracia; Carta Pastoral escrita por Don Samuel Ruiz García en 1993:
http://komanilel.org/BIBLIOTECA_VIRTUAL/En_esta_hora_de_gracia.pdf
Una nueva hora de Gracia ; Última carta Pastoral escrita por Don Samuel Ruiz García en 2004:
http://komanilel.org/BIBLIOTECA_VIRTUAL/Una_nueva_hora_de_gracia.pdf
El Sucesor de Fray Bartolomé de las casas; Entrevista realizada en los 60 por el antropólogo Fernando Benítez al Obispo Samuel Ruíz
http://komanilel.org//BIBLIOTECA_VIRTUAL/El%20sucesor%20de%20Fray%20Bartolome%20de%20las%20Casas.pdf
El encuentro de los mayas de Chiapas con la teología de la liberación; Artículo de Jan de Vos escrito en 1997
http://komanilel.org//BIBLIOTECA_VIRTUAL/El%20encuentro%20de%20los%20mayas.pdf
“La vuelta del Katún; Chiapas: a veinte años del Primer Congreso Indígena” artículo de 1995, de Antonio García de León:
http://www.revistachiapas.org/No1/ch1leon.html
A 40 años del “Primer Congreso Indígena de Chiapas Bartolomé de Las Casas”:
http://komanilel.org/2014/01/18/a-40-anos-del-primer-congreso-indigena-de-chiapas-bartolome-de-las-casas/
Escucha programa de #RADIO sobre la Rebelión de Cancuc:
http://komanilel.org/2010/08/11/leer-la-historia-rebelion-de-cancuc/
Checa: Documental a 10 años de la masacre de Acteal:
http://komanilel.org/2010/04/20/acteal-10-anos-de-impunidad-y-cuantos-mas/
Checa: Más información sobre el movimiento en defensa de la vida y el territorio:
http://komanilel.org/2014/09/23/video-rechazo-total-a-la-super-carretera-san-cristobal-palenque

-.-

El papa demana perdó a les ètnies indígenes i autoritza l’església mexicana a emprar-ne les llengües

· Ell mateix ha fet servir diverses llengües indígenes en la missa a Chiapas


Vilaweb.Cat 15/02.2016

El papa Francesc ha demanat perdó als pobles originaris de Mèxic ‘per l’exclusió que han hagut de suprotar’ i ha autoritzat l’Església a fer-ne servir les llengües durant la litúrgia. S’hi ha referit durant una missa a San Cristóbal de las Casas, un punt fort de la guerrilla zapatista, a l’estat del sud de Chiapas, el més pobre i el que té més quantitat d’indígenes de Mèxic. La celebració religiosa s’ha fet en espanyol, tzeltal, tzotzil i chol. El papa i tot ha pronunciat algunes frases en aquestes llengües.

En l’homilia, davant unes cent mil persones, provinents de les principals ètnies de l’estat –tzotzil, tzeltal, chol i tojolabal–, però també de Guatemala i més països de l’Amèrica Central, Francesc ha dit que els pobles indígenes havien estat incompresos i exclosos de la societat i que hom havia intentat ‘anestesiar-los l’ànima’.

El papa també ha condemnat que els indígenes hagin estat despullats de les seves terres per persones ‘marejades pel poder, els diners i les lleis del mercat’.



-:-

Pregaria a la tomba de jTatic Samuel. Foto Pablo Romo
 -:-