17/2/15

El poble tseltal treu la ràbia en defensa de la dignitat i l'autonomia

Un projecte a la regió de Palenque adreçat al sector turístic d'elit amenaça a les terres i vides del poble originari de Chiapas. Crònica de la recuperació de terres a San Sebastián Bachajón

Nova Seu Regional construida per les ejidataries de Bachajón. Irbin

Sílvia Abadía, Chiapas
Directa 15/02/2015

Onze de gener de 2015. Cinc de la matinada. L'obscuritat encara és còmplice de la sorpresa. Diversos camions recorren ràpidament les estretes carreteres que creuen les valls de l'ejido de Bachajón. Trenquen el silenci de la selva Lacandona, interrompen el cant dels galls en passar pels poblats. Escupen fum al mig del núvol gegant que uneix el cel i la terra al territori dels tseltals. L'ejido de Bachajón és un dels més grans de Chiapas i també de tot el país de Mèxic. El concepte ejido fa referència al sistema d'administració de terres comunals implantat després de la revolució mexicana a principis de segle. Un ejido és un conjunt de terres que pot sobrepassar les 250.000 hectàrees. La seva gestió varia, però legalment tots es regeixen per una assemblea on participen tots els ejidataris (habitants del territori amb títol, majoritàriament caps de família) i prenen decisions, un comissariat escollit per l'assemblea i un consell de control. L'ejido de Bachajón se subdivideix amb dos ejidos, San Sebastián i San Jerónimo. El primer d'aquests serà l'escenari de disputa entre la ràbia i la dignitat.
Els camions continuen creuant Bachajón d'una banda a l'altra durant quasi dues hores. Desenes de persones viatgen amuntegades a la caixa posterior de cada vehicle. Sostenen els seus cossos al ritme de cada corba. Aguanten l'expressió com si fos ahir, o com si fos demà. O com si no passés res especial. Les mirades diuen massa o massa poc. Parlen de molts anys de lluita enrere, de molts companys que estan lluny, en alguna presó a moltes corbes d'aquí. La cruesa de la realitat sol es mostra als pals de fusta tallada que porten a les mans. Mans grans i desgastades, com les dels camperols que es lleven cada dia a cuidar els cultius de cafè cada cop menys rendibles de la zona. Com les de les indígenes que cada matinada preparen tortillas a la llum del foc a terra. Les cares de cansament, de molts dies sense dormir, s'entreveuen sota els passamuntanyes.

La incertesa

La defensa de les terres d'aquesta població mil·lenària no ha estat una cosa fàcil des de l'arribada dels espanyols al segle XV. Han estat molts anys en què l'indígena no ha estat concebut d'altra forma que com un esclau per als terratinents. La revolució de principis de segle passat i la devolució de terres als originaris mai es van fer efectives a moltes de les zones de Chiapas. I l'aixecament de l'Exèrcit Zapatista de Liberació Nacional (EZLN), que va significar per gran part del camperolat la possibilitat de cultivar i autogestionar les seves pròpies terres, va suposar un canvi qualitatiu per a la vida i la dignitat de moltes tsetsals però en cap moment va abolir els conflictes amb el govern mexicà, els interessos privats de les grans empreses o les relacions de poder abusives dels polítics de partits.

Ningú sap que passarà. Algunes dones s'han acomiadat dels camions amb el silenci de la matinada. Amb el silenci han dit tot el que havien i el que no havien de dir. Li han demanat a déu que els torni a tots. I de manera inconscient, com cada segon de la seva vida fan, han assumit la seva condició d'indígenes. La condició de totes les seves avantpassades i totes les seves descendents. Elles pertanyen a la terra, perquè d'ella viuen i per això la defensen. No permetran que ningú, que cap govern ni que cap empresa externa trepitgi la seva forma de vida. Són molts els actors, entre els quals es troben els governs municipal, estatal i federal; empreses transnacionals i inclús grups paramilitars, que estan impulsant estratègies legals i il·legals per desenvolupar un megaprojecte d'infraestructura i serveis anomenat Centre Integralment Planejat (CIP) Palenque. Aquest projecte, presentat fa vuit anys, té la finalitat d'augmentar el sector turístic d'elit a la zona mitjançant la construcció d'hotels, un parc temàtic, un camp de golf, zones comercials i d'habitatge i un aeroport a la població de Palenque que es va inaugurar l'any passat. Així mateix, pretén construir una carretera entre San Cristóbal de las Casas i Palenque que afectaria almenys a set municipis. I a mesura que aquests projectes van avançant, els ejidataris van perdent part de les terres i amb elles, una forma de vida mil·lenària, la seva forma de vida. Per això, en silenci i sense llàgrimes, les dones més grans tornen a assumir la seva condició mentre els camions es perden entre la boira. I amb ells els seus pares, marits i els i les seves filles.

Recuperar posicions, mantenir la dignitat

A les sis i mitja els vehicles arriben al seu destí. I un altre cop, aquelles persones tranquil·les, aquelles que parlen poc i diuen molt, aquelles que tenen la pell del color de la terra, deixen de ser camperoles per ser lluitadores. Tot passa molt ràpid. Són moltes les petites figures que corren amb pals en l'aire i ampolles de vidre en direcció a l'encreuament de Agua Azul. Ara sí que criden, criden ràbia en llengua tseltal. I envolten l'únic camió de policia que hi ha i el fan fora. Fora el camió, els arbres comencen a caure i a creuar la carretera San Cristóbal-Palenque, la segona via d'entrada més important de l'Estat de Chiapas. Més de vuit barricades protegeixen una àrea d'uns cinc quilòmetres de llarg, i a l'epicentre, l'entrada de la petita carretera que condueix a les cascades d'Agua Azul.

Barricades a la carretera San Cristóbal-Palenque bloquejada pels ejidataris
Sílvia Abadía

No és casualitat que el bloqueig s'hagi situat allà. La lluita per aquest petit tros de terra es remunta a l'any 2009, quan els ejidataris de San Sebastián Bachajón adherits a la Sexta Declaració de la Selva Lacandona van prendre l'accés a les cascades d'Agua Azul. L'objectiu era lluitar contra els projectes ecoturístics. Un any i quatre mesos més tard, militants del Partit Revolucionari Institucional (PRI) amb la complicitat de la policia federal, estatal i l'exèrcit, van desallotjar i agredir a les persones que estaven gestionant la caseta de cobrament per entrar a les cascades. Durant dos anys, aquesta caseta va ser gestionada per la Comissió Nacional d'Àrees Naturals Protegides (CONANP), un dels bastions del ecoturisme governamental i per un president municipal que en cap moment va donar explicacions ni va reportar cap a on anaven els diners que d'allà s'hi treien. El 21 de desembre de l'any passat, els ejidataris de San Sebastián Bachajón van recuperar la zona de manera pacífica. El nou de gener, però, van ser desallotjats per la policia federal i l'estatal. Davant aquesta agressió, les indígenes tseltals ho tenien molt clar: La terra s'ha de defensar i recuperar, els drets de l'indígena no es poden posar en joc. És per això que van decidir bloquejar la carretera de més importància estratègica per al sector del turisme, un bloqueig permanent fins que la policia alliberés la caseta de cobrament.

Posar en joc la vida per lluitar contra la mort

La calma tensa s'apodera de l'aire que corre entre les palmeres lacandones. Totes saben que durarà poca estona. Mentrestant, l'escenari són centenars de joves i no tan joves sota mocadors i passamuntanyes negres. Algunes tallen amb navalla el pal que porten a la mà, d'altres es comuniquen per ràdio. I les de més enllà, continuen talant arbres per enfortir les barricades. De sobte crits. De sobte tothom comença a moure's un altre cop. Les mans dels camperols tornen a aixecar els pals i centenars de cames comencen a córrer en direcció a Ocosingo. En direcció a la primera barricada que ja està sent atacada per un camió de policia estatal. Des de lluny i durant un període de set minuts se senten crits, se senten trets. Les tseltals no s'ho pensen, veuen el camió de la policia i sense saber quants efectius trobaran a dintre corren cap a ell. Les indígenes són disparades per arma de foc i per tret de goma i dos d'ells són ferits per bala de goma. Les tseltals ja no tenen por. Ja han patit massa per tindre por al dolor o a la mort. Les tseltals no senten cap tipus d'emoció, quan empenyen als policies cap enrere, quan els hi llancen ampolles de vidre. No senten tampoc satisfacció quan després de vuit minuts d'atac aconsegueixen que la policia es retiri. Les tseltals simplement ho fan perquè ho han de fer. I si han de morir ho faran, com ja ho han fet tantes altres. Com ja va fer l'any 2012 Juan Vázquez Guzmán, coordinador i portaveu de zona dels adherits a la Sexta, quan va ser assassinat per defensar les terres de San Sebastián Bachajón. També Juan Carlos Gómez Silvano, coordinador, també, dels adherits, quan un any més tard va ser mort. Perquè la vida i la mort estan a l'aire. I sovint l'una depèn de l'altra.

També diuen que la vida és la natura, i que la mort és el capitalisme. Perquè ja han vist a moltes persones corrompudes pel poder dels diners. De fet, una de les estratègies utilitzades per assegurar el control territorial per part del govern és cooptar a les autoritats ejidals mitjançant el suborn, de forma que aquestes poden arribar a signar contractes de venda, de cessió o d'explotació a l'esquena de l'assemblea ejidal. Però la guerra de contra insurgència iniciada pel govern mexicà després de l'aixecament de l'EZLN també es tradueix amb programes d'ajudes econòmiques dirigits a les famílies. Ajudes econòmiques molt temptadores per les quals l'únic que tenen són els fruits de la terra. Per això una de les premisses bàsiques de les bases de suport de les zapatistes és el no acceptar ajudes estatals. Acceptar-les, implica dependre dels líders polítics que les donen. Acceptar-les és negar la capacitat de construcció d'autonomia.

El perill enxampat a l'aire fins avui dia

La calma tensa continua solcant les següents hores, i els següents dies, al ritme dels helicòpters que sobrevolen les cases de les famílies dels rebels, al pas dels falsos rumors que piquen l'orella dels pobladors no posicionats en el conflicte. La influència de partits com el PRI ha generat una fractura social molt forta dins de les comunitats mitjançant la cooptació de líders polítics que amb tractes de favor, suborns i regals, s'ha pogut construir una base social dins d'algunes comunitats dels municipis. Aquesta base social és l'últim graó de la cadena i en molts casos és la que conforma els grups paramilitars que acaben reprimint les comunitats en rebel·lia. L'any 2011 un grup de tseltals de Bachajón va desallotjar a les persones que en aquell moment estaven gestionant la caseta de pagament de les cascades d'Agua Azul. Aquest grup era simpatitzant del PRI i estava dirigit per Carmen Aguilar Gómez i Francisco Guzmán Jiménez, el comissariat oficial de San Sebastián Bachajón d'aleshores. L'endemà de l'atac l'any 2011, la policia federal, l'estatal i l'exèrcit es van encarregar que els rebels no tornessin a la zona. A més a més, van detenir a més d'un centenar de persones adherents a la Sexta Declaració de la Selva Lacandona. A més a més, tres d'elles van ser empresonades el passat 15 de setembre acusades d'assassinat.

Un mes després de l'inici d'aquesta crònica, els tseltals s'han estabilitzat construint una nova instal·lació que ha estat anomenada “Seu Regional”. Brigades internacionals i nacionals de drets humans han visitat la zona, donant suport i exercint certa pressió cap al govern municipal de Bachajón. Mitjans de contrainformació estan fent un seguiment continuat a la zona per tal de visibilitzar el conflicte tant a Mèxic com arreu el món. Però en un lloc de tan difícil accés, on les comunicacions es fan via ràdio, i on l'enemic està tan proper, el perill s'ha enxampat a l'aire com el verd a les palmeres. Les possibilitats de ser novament desallotjats, agredits, empresonats o assassinats pareixen tan probables com que plogui demà. El passat 31 de gener els rebels de Bachajón van denunciar que Alejandro Moreno Gómez, el comissari ejidal cooptat pel PRI, està organitzant a grups a Xanil i a Pamalà, dues comunitats del municipi, per intimidar als rebels mitjançant trets a les nits. Així mateix van afirmar que Francisco Demeza Hernández, el delegat de Chilon, municipi al qual pertany Bachajón, i Carlos Jiménez Trujillo, un diputat local, estan estudiant com desallotjar de la nova Seu Regional als ejidataris organitzats. Així mateix, el 5 de febrer van advertir públicament que aquestes mateixes persones havien llançat ordres de detenció arran la construcció de suposats delictes contra elles.

Cultivar per fer front al progrés, lluitar per salvaguardar la terra

Tornen a repetir-se les pautes. És així com l'estratègia de contrainsurgència es fa efectiva localment i queda després recolzada per l'engranatge de l'Estat. És així també com l'engranatge de l'Estat queda a disposició de l'estratègia del sistema capitalista neoliberal. El sistema del progrés, on amb nom del bé comú es disposa de la terra, de l'aire, dels cossos de les persones, de les idees. Ara fa 522 anys que les conqueridores van trepitjar la Nova Europa cercant quelcom més que terres, cercant or i diners, i van posar el primer maó a la construcció del sistema econòmic actual. Fa també una mica més de tres segles que l'humà va posar la veritat sobre la ciència positiva, anul·lant tots els coneixements que aquesta no podia avalar i donant pas a la possibilitat de calcular cada segon i cada centímetre, de preveure ofertes i demandes, i de convertir cada racó del món en un laboratori d'experimentació. Hi ha algunes, però, que no entenen altre sistema econòmic que no sigui el de cultivar. Que mesuren els mesos per la lluna i preveuen les collites per la pluja. I que en cas de dubte, li resen a la pachamama, la devesa que sempre els hi ha donat tot. Aquestes mateixes, estan tan segures que la humanitat pertany a la terra i no al revés, que donen la vida i la mort per poder cedir l'herència dels seus avantpassats a les noves generacions. Que cultiven per construir autonomia. Que lluiten per mantenir la dignitat.
-.-

16/2/15

De Chiapas a Kobanê: més que simples coincidències

Us oferim un article de Petar Stanchev, publicat originàriament a KurdishQuestion.com, sobre les semblances de l'autonomia en aquests dos territoris revolucionaris


Vilaweb 16/02/2015

La victòria recent del moviment kurd al cantó de Kobanê (Kurdistan occidental), on ha aconseguit de resistir un duríssim setge del grup Estat Islàmic des del setembre passat, ha estat notícia a tot el món i ha situat aquest territori autònom kurd al nord de Síria en el mapa. Però ben sovint les informacions no han anat més enllà de la superfície i han deixat de banda la complexa, completa i radical revolució que hi porten a terme els kurds, en molts sentits paral·lela a la dels zapatistes a Chiapas. Petar Stanchev en destacava les semblances en un article publicat fa poc al portal Kurdish Question i que us oferim tot seguit, a partir d'una traducció de la Cooperativa Integral Catalana.

De Chiapas a Rojava: més que simples coincidències

«'El poder per al poble' només es pot posar en pràctica quan el poder exercit per les elits socials es dissol en el poble.»
(Murray Bookchin, 'Post-Scarcity Anarchism')

La ciutat kurda de Kobanê, fins fa poc gran desconeguda, ha aconseguit d'atreure l'atenció de tot el món amb la seva gran resistència contra la invasió del grup gihadista Estat Islàmic (ISIS) i convertir-se en un símbol internacional, comparat amb la defensa de Madrid i Stalingrad. El coratge i l'heroisme de les Unitats de Defensa del Poble i de les Unitats de Defensa de Dones (YPG i YPJ, respectivament) han rebut lloances d'un gran nombre de col·lectius i individus: anarquistes, esquerranistes, liberals i fins i tot persones de dretes han expressat simpatia i admiració pels homes i les dones de Kobanê en la seva batalla històrica contra allò que en general s'ha vist com el 'feixisme' d'Estat Islàmic. Els grans mitjans de comunicació s'han vist obligats a trencar el silenci sobre l'autonomia kurda arran dels nombrosos articles i notícies que s'han retransmès i s'han publicat de Kobanê, on sovint es descrivia la fortalesa i determinació dels lluitadors kurds… amb una certa dosi d'exotisme, és clar. No obstant això, aquesta atenció sovint ha estat selectiva i parcial: l'essència del projecte polític a Rojava (Kurdistan occidental) s'hi ha deixat de banda i els mitjans han preferit de presentar la resistència a Kobanê com una excepció estranya en el suposat barbarisme de l'Orient Mitjà. No és sorprenent, doncs, que l'estel roig i brillant de les banderes victorioses de les YPG/YPJ no sigui un símbol agradable als ulls dels poders occidentals i els seus mitjans. Els cantons autònoms de Rojava representen una solució autòctona als conflictes de l'Orient Mitjà i abasten la democràcia de base i els drets ètnics, socials i de sexe: i tot això rebutjant no sols el terror d'ISIS, sinó també la democràcia liberal i l'economia capitalista. Malgrat que Occident ha volgut mantenir el silenci sobre la qüestió, aquests fonaments ideològics són la clau per a entendre l'esperit de l'epopeia de Kobanê que ha fascinat el món, com ha explicat recentment l'activista i acadèmica kurda Dilar Dirik.

Mentre s'intensificaven les lluites a cada carrer i cantonada de la ciutat, Kobanê ha aconseguit de captivar la imaginació de l'esquerra, i especialment de l'esquerra llibertària, com a símbol de resistència i lluita, i no ha trigat a fer-se un lloc en el panteó de les batalles per la humanitat més emblemàtiques, com la defensa de Madrid contra els feixistes durant la dècada del 1930. No és casualitat que el grup marxista leninista turc MLKP, que s'ha unit a les YPG-YPJ al camp de batalla, hissés la bandera de la república espanyola sobre la ciutat enrunada el dia de l'alliberament definitiu i fes una crida a formar brigades internacionals, seguint l'exemple de la revolució espanyola. Allò que ha permès les comparacions amb la revolució espanyola no ha estat la lluita per Kobanê en si mateixa, sinó l'essència llibertària dels cantons de Rojava, la implantació de la democràcia directa de base i la participació de les dones i d'uns quants grups ètnics en el govern autònom. En molts articles s'esmentava breument una altra associació: la revolució a Rojava i el govern autònom s'ha comparat amb el moviment zapatista i l'autonomia del sud de Mèxic. La importància d'aquesta comparació podria ésser crucial per tal d'entendre el paradigma de la lluita revolucionària al Kurdistan i què significa per als qui creuen que hi ha un altre món possible.

El moviment zapatista és probablement un dels elements més simbòlics i influents de l'imaginari revolucionari al món després de la caiguda dels règims socialistes estatistes al final dels anys 1980 i el començament del 1990. L'1 de gener de 1994 al matí una força guerrillera desconeguda, composta per indígenes maies, va ocupar les principals poblacions de l'estat mexicà més meridional, Chiapas. L'operació militar fou duta a terme amb una gran lucidesa estratègica combinada amb l'ús d'internet, aleshores del tot innovador, per a difondre el missatge dels revolucionaris; així va ressonar a tot el món i va inspirar la solidaritat internacional i l'emergència del moviment antimundialització. Els zapatistes es van rebel·lar contra el capitalisme neoliberal i el genocidi social i cultural dels pobles indígenes a Mèxic. '¡Ya basta!' en va ésser el crit, que va néixer de la llarga nit de 'cinc-cents anys d'opressió', com deia la Primera Declaració de la Selva Lacandona. Els zapatistes es van aixecar en armes quan el capital mundial celebrava la 'fi de la història' i la idea d'una revolució social semblava un anacronisme romàntic que pertanyia al passat. L'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) va ésser expulsat de les ciutats després de dotze dies de lluita intensa amb l'exèrcit federal, però la profunda organització horitzontal a les comunitats indígenes no va poder ésser eliminada per cap intervenció militar o pel terror. El portaveu emmascarat de l'exèrcit rebel, el subcomandant Marcos, va qüestionar la noció d'avantguarda històrica oposant-la a una revolució des de sota, que no aspira a arribar al poder sinó a abolir-lo, i aquest concepte va esdevenir central per a la majoria de moviments anticapitalistes de massa, des de Seattle i Gènova fins a les ocupacions de les places Syntagma i Puerta del Sol, àdhuc el moviment Occupy novaiorquès.

Quines semblances hi ha amb la revolució a Rojava?

Del marxisme leninisme a l'autonomia: una trajectòria històrica compartida

Les arrels de l'autonomia democràtica a Rojava només es poden entendre a través de la història del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), l'organització que d'ençà que fou creada, el 1978, ha estat central en el moviment d'alliberament kurd. El PKK es va establir com a organització guerrillera marxista-leninista al nord del Kurdistan, part de l'estat turc, combinant les ideologies d'alliberament nacional i social. Va créixer fins a ésser una força guerrillera substancial sota el lideratge d'Abdullah Öcalan i va aconseguir de plantar cara al segon exèrcit més gran de l'OTAN en un conflicte que va costar la vida de més de quaranta mil persones. L'estat turc va desplaçar centenars de milers de persones i se sap que va utilitzar la tortura, els assassinats i la violació contra la població civil, però no va aconseguir de trencar la columna vertebral de la resistència kurda. Des del començament, el PKK va expandir la seva influència tant a Turquia com a les altres parts del Kurdistan. La força política que encapçala la revolució a Rojava, el Partit d'Unió Democràtica (PYD), hi és afiliat a través de la Unió de Comunitats del Kurdistan (KCK), l'organització que aixopluga tot de grups revolucionaris i polítics que comparteixen les idees del PKK. La ideologia que uneix tots els grups civils i revolucionaris dins el KCK s'anomena 'confederalisme democràtic' i es basa en les idees de l'anarquista nord-americà Murray Bookchin, que defensava una societat no jeràrquica centrada en l'ecologia social, el municipalisme llibertari i la democràcia directa.

Encara que els zapatistes són famosos pel seu govern autònom i el rebuig de la noció d'avantguarda històrica, les arrels de la seva organització també es vinculaven al marxisme leninisme i, com en el cas del PKK, la idea d'autogovern i de revolució des de sota fou fruit d'una llarga evolució històrica. L'EZLN, el va fundar el 1983 un grup de guerrilles urbanes, predominantment marxistes leninistes, que van decidir de crear una cèl·lula revolucionària entre la població indígena a Chiapas, organitzar una força guerrillera i prendre el poder amb la guerra de guerrilles. Ben aviat van comprendre que els seus dogmes ideològics no es podien aplicar a les realitats indígenes i van començar a aprendre de les tradicions comunals de governança d'aquests pobles. Així va néixer el zapatisme, una fusió entre el marxisme i l'experiència i el coneixement de la població local que havia resistit primer la colonització espanyola i després mexicana.

Aquesta trajectòria ideològica compartida manifesta un tomb històric en la comprensió del procés revolucionari. La rebel·lió zapatista amb l'establiment de l'autonomia a Chiapas va representar un trencament respecte de l'estratègia de guerrilla tradicional, inspirada predominantment per la revolució cubana. Això va quedar encara més clar amb la carta que el portaveu de l'EZLN, el subcomandant Marcos, va escriure a l'organització d'alliberament basc ETA:


Ja no havia d'ésser l'avantguarda qui dirigís el poble; era el mateix poble qui construïa la revolució des de sota i la sostenia. Aquesta és la lògica cap a la qual el PKK ha anat canviant l'última dècada sota la influència de Murray Bookchin, i aquest canvi manifesta una evolució de l'organització de moviment per al poble a moviment del poble.

Cantons i 'caracoles': la llibertat aquí i ara

Probablement la semblança més important entre la revolució a Rojava i la de Chiapas és la reorganització social i política que té lloc als dos territoris i que es basa en la ideologia llibertària d'aquestes organitzacions.

L'autonomia zapatista en el format actual es va originar arran del fracàs de les negociacions de pau amb el govern mexicà, després de la revolta del 1994. Durant la negociació els rebels van demanar al govern que s'adherís als acords de San Andrés, que donaven als pobles indígenes el dret de l'autonomia, l'autodeterminació, l'educació, la justícia i l'organització política, basada en la seva tradició, com també el control comunal sobre la terra i els recursos de les zones que els pertanyen. El govern mai no va aplicar aquests acords i el 2001 el president Vicente Fox en va proposar una versió editada que fou votada al congrés, però que no va satisfer les demandes dels zapatistes i els altres grups de resistència. Tot plegat es va qualificar de 'traïció' i va comportar que l'EZLN declarés dos anys després la creació de cinc zones rebels, centrades en cinc 'caracoles' que servien de centres administratius. El nom 'caracoles' explicava prou bé el concepte de revolució dels zapatistes: 'Ho fem tot nosaltres mateix, anem aprenent amb el procés i avancem, a poc a poc, però avancem.' Els 'caracoles' inclouen tres nivells de govern autònom: comunitat, municipi i consells del bon govern. Els dos primers se centren en assemblees de base, mentre que els consells del bon govern s'elegeixen, però amb la intenció d'aconseguir que el màxim nombre de persones participi en el govern al llarg dels anys a través del principi de rotació. L'autonomia té el propi sistema educatiu, de sanitat i de justícia, com també cooperatives de producció de cafè, ramats, artesania, etc.

'Aprenem a mesura que cometem errors, no coneixíem l'autonomia ni sabíem que construiríem una cosa així. Però vam aprendre i millorar coses amb la lluita', em va explicar el guardià zapatista Armando quan vaig visitar el territori autònom mexicà al final del 2013. La llibertat només es podia practicar aquí i ara i la revolució era un procés de qüestionament continu del 'statu quo' i de construcció d'alternatives.

Efectivament, els cantons de Rojava s'assemblen a l'autonomia de Chiapas. Els va proclamar el partit dominant PYD el 2013 i funcionen a través d'assemblees populars i de consells democràtics. Les dones participen amb igualtat en la presa de decisions i són representades en tots els càrrecs elegits, que sempre es comparteixen entre un home i una dona. Tots els grups ètnics són representats al govern i a les seves institucions. La sanitat i l'educació també són garantides pel sistema del confederalisme democràtic i recentment ha obert la porta la primera universitat, l'Acadèmia Mesopotàmia, que es planteja de qüestionar l'estructura jeràrquica de l'educació i aportar una perspectiva diferent de l'aprenentatge.

Tal com en el cas dels zapatistes, la revolució a Rojava es projecta a si mateixa com a solució als problemes de tot el país, i no com una expressió de tendències separatistes. Aquest sistema genuïnament democràtic, com el va anomenar la delegació d'acadèmics d'Europa i d'Amèrica del Nord que va visitar Rojava recentment, apunta en la direcció d'un futur diferent per a l'Orient Mitjà, basat en la participació directa, l'emancipació de les dones i la pau entre ètnies.

Revolució de les dones

El gènere ha estat sempre una qüestió central de la revolució zapatista. La situació de les dones abans del creixement de l'organització i l'adopció de l'alliberament de les dones com a pilar de la lluita era marcada per l'explotació, la marginació, els matrimonis forçosos, la violència física i la discriminació. Per això Marcos va dir que el primer aixecament no va ésser el del 1994, sinó l'adopció de la Llei Revolucionària de Dones del 1993, que establia el marc per a la igualtat i la justícia de gènere i garantia els drets de l'autonomia personal, l'emancipació i la dignitat de les dones del territori rebel. Avui les dones participen en tots els nivells del govern i tenen les seves pròpies cooperatives i estructures econòmiques per a garantir la seva independència econòmica. Les dones formaven i encara formen una gran part dels rangs de la força guerrillera zapatista i ocupent alts càrrecs en el comandament. La victòria de San Cristóbal de las Casas, la ciutat més important que van capturar les tropes zapatistes durant la rebel·lió del 1994, també fou encapçalada per dones, especialment per la comandant Ramona, que també fou la primera zapatista enviada a Ciutat de Mèxic per a representar el moviment.

No és difícil de comparar la implicació en massa de dones indígenes en els rangs zapatistes a Chiapas amb la participació de les dones en la defensa de Kobanê i en les YPJ (Unitats de Defensa de Dones), ambdues descrites sovint de manera sensacionalista pels mitjans occidentals aquests últims mesos. No obstant això, la seva valentia i determinació en la guerra contra ISIS és fruit d'una llarga tradició de participació de les dones en la lluita armada per l'alliberament social al Kurdistan. Les dones han exercit un paper determinant al PKK i això va connectat indubtablement amb la importància del gènere en la lluita kurda. La revolució a Rojava posa un fort èmfasi en l'alliberament de les dones com a indispensable per al veritable alliberament de la societat. El marc teòric que desmunta el patriarcat al cor de la lluita és anomenat 'ginelogia', un concepte desenvolupat per Abdullah Öcalan. L'aplicació d'aquest concepte ha tingut com a resultat un enfortiment de les dones no vist en uns altres llocs, no sols en el context de l'Orient Mitjà sinó també en el context del feminisme occidental liberal. Les assemblees, estructures cooperatives i milícies de dones són el cor de la revolució, que es considera incompleta si no destrueix l'estructura patriarcal de la societat, un dels fonaments del capitalisme. Janet Biehl, escriptora i artista independent, va escriure després d'una visita recent a Rojava que les dones en la revolució kurda tenen el paper ideològic del proletariat en les revolucions del segle passat.

L'ecologia de la llibertat

'The Ecology of Freedom' és probablement l'obra més important de Bookchin i el seu concepte d'ecologia social, l'han adoptat els revolucionaris a Rojava. La seva idea que 'la mateixa noció de dominació de la natura per l'ésser humà és causada per la dominació real de l'ésser humà per l'ésser humà' enllaça el patriarcat, la destrucció ambiental i el capitalisme i assenyala que abolir-los és l'únic camí cap a una societat justa. Un enfocament holístic com aquest també fou implementat pels zapatistes. La sostenibilitat també ha estat un aspecte important a emfasitzar, especialment amb la creació dels 'caracoles' el 2003. El govern autònom ha intentat recuperar els coneixements ancestrals relacionats amb l'ús sostenible de la terra i combinar-los amb pràctiques agroecològiques. Aquesta lògica no sols és una qüestió de millorar les condicions de vida a les comunitats i d'evitar l'ús d'agroquímics: és un rebuig a la noció que l'agricultura industrial a escala gegant és superior a les formes 'primitives' amb què els pobles indígenes treballen la terra i, com a tal, és un poderós desafiament a la lògica del neoliberalisme.

El camí cap a l'autonomia: el nou paradigma revolucionari

Les semblances entre el sistema del confederalisme democràtic que es desenvolupa a l'oest del Kurdistan i l'autonomia a Chiapas van més enllà dels pocs punts que he remarcat en aquest article. Des dels eslògans com '¡Ya Basta!', adaptat al kurd com a 'Èdî bes e', fins a la democràcia de base, les estructures econòmiques comunals i la participació de les dones, el camí similar que han seguit el moviment kurd i el dels zapatistes ha posat de manifest un trencament decisiu amb la noció avantguardista del marxisme leninisme i un nou enfocament de la revolució, que ve des de sota i cerca la creació d'una societat lliure i no jeràrquica.

Encara que ambdós moviments han rebut crítiques d'elements sectaris de l'esquerra, el fet que els únics experiments de canvi social radical importants i amb èxit s'hagin originat en grups no occidentals, marginats i colonitzats és una bufetada als 'revolucionaris' dogmàtics blancs i privilegiats del nord global que, malgrat que amb prou feines han aconseguit de qüestionar l'opressió als seus propis països, tendeixen a creure que poden jutjar què és una revolució real i què no.

Les revolucions a Rojava i Chiapas són un exemple poderós per al món perquè posen de manifest l'enorme capacitat de l'organització de base i la importància dels llaços comunals com a oposició a l'atomització social capitalista. Finalment, però no per això menys important, Chiapas i Rojava haurien de fer que molta gent a l'esquerra, inclosos alguns anarquistes, es desfessin de la seva mentalitat colonial i del dogmatisme ideològic.

Un món sense jerarquia, dominació, capitalisme ni destrucció ambiental o, com diuen els zapatistes, un món on càpiguen molts mons, que sovint ha estat descrit com a 'utòpic' i 'no realista' pels mitjans i les estructures educatives i polítiques principals. No obstant això, aquest món no és un miratge del futur que ve als llibres, passa aquí i ara i els exemples dels zapatistes i els kurds són una potent arma per a tornar a encendre la nostra capacitat d'imaginar un canvi radical real en la societat, com també un model del qual aprendre en les nostres lluites. Els estels roigs que brillen sobre Chiapas i Rojava il·luminen el camí cap a l'alliberament i si haguéssim de resumir què aporten aquestes dues lluites en una paraula, seria clarament autonomia.

Petar Stanchev

-.-

15/2/15

Sin principios no hay ética política

Marcos Roitman Rosenmann
La Jornada 15/02/2015

La política se ha definido, genéricamente, como el arte de lo posible. No es posible negociar sin principios ni valores. Los actores políticos deben reconocerse, defender su proyecto, sea cual fuere su ideología. La política no es un juego que se resuelve en ganar, si para ello se renuncia a la conciencia ética. Sin principios la política acaba siendo un conjunto indeterminado de actos tendientes a justificar la indignidad. Baste recordar los acuerdos de San Andrés.

En España, el secretario general de Podemos, Pablo Iglesias, aludiendo a Izquierda Unida, sentenció: Se vive muy cómodo en el 12 por ciento, siendo un partido bisagra del PSOE, siendo fiel a tus principios y sabiendo que vas a ser minoritario. Que un político argumente la necesidad de renunciar a los principios y valores bajo el paraguas de ganar a toda costa es inquietante. La moraleja: no vale la pena mantener principios si pierdes.

Me parece que tal opinión –muy extendida en el ámbito deportivo: no importa jugar mal y ganar– nos sitúa en el mundo donde el quehacer político se reduce a gozar del poder por el poder. El EZLN lo aclara magistralmente: “En la historieta del poder, el problema de la relación entre la moral y la política es ocultado (o desplazado) por el de la relación entre política y éxito, y entre política y eficacia. Maquiavelo resucita en el argumento de que, en política, la moral superior es la eficacia y la eficacia se mide en cuotas de poder, es decir, en el acceso al poder (...) En consecuencia, ahora hay una ética de la ‘eficacia política’ que justifica los medios que sean necesarios para obtener resultados”.

Los principios y los valores marcan la diferencia. En lenguaje cotidiano, no todo puede adscribirse a lógica del poder o conseguir éxitos electorales. Los ejemplos no son pocos. Albert Einstein, por principios, renunció a la presidencia de Israel, ofrecida por los sionistas. Emile Zola –ese genio de la literatura– no claudicó y, a pesar de las presiones, escribió Yo acuso, dirigido al entonces presidente de Francia, desenmascarando el amaño de juicio contra el teniente Dreyfus, acusado de traición a la patria. Su actitud le valió el exilio. Sin embargo, descartó vender más libros y gozar de la fama a cambio de su silencio.

Salvador Allende tampoco renunció a sus principios ni aceptó chantajes a cambio de seguir en el gobierno. Fue fiel a la Unidad Popular. Mantuvo sus principios y defendió el programa político, muchas veces en contra de su partido, el socialista. Hoy la izquierda mundial lo reconoce como patrimonio universal. Vidas ejemplares donde figuran hombres y mujeres como Sócrates, Giordano Bruno, José Martí, Rosa Luxemburgo, Tina Modotti, Haydee Santamaría o García Lorca. Sin olvidarnos de la gente que lucha desde el anonimato poniendo como aval sus principios, conciencia y dignidad. Ellos son un valor agregado abajo y a la izquierda. No se puede renunciar a los principios izando la bandera del pragmatismo electoral, soslayando la memoria histórica, renegando de la conciencia política y abandonando los principios éticos en la lucha emancipadora de los pueblos por la democracia y la justicia social.

Los principios, así como los valores éticos del bien común, la justicia social y la dignidad, son irrenunciables. En América Latina, durante las dictaduras, hubo militares que no aceptaron la ordenanza de ley debida para violar los derechos humanos. Su actitud los enfrentó a sus compañeros de armas. Fueron repudiados, expulsados, perseguidos, torturados o asesinados. Pudieron guardar silencio, mirar hacia otro lado y conseguir un ascenso. Sin embargo, prefirieron no traicionar su conciencia. Seguro que tenían miedo, pero no fueron cobardes. Actuaron en consonancia. Sabían a lo que se enfrentaban. Vivir acorde con los principios no es fácil. Supone una crítica diaria de lo hecho.

¿Dónde situar, pues, la afirmación vivir en la comodidad de la oposición y los principios? El sitio adecuado es la mentira política. Federico II, rey de Prusia, convocó en 1778 a un concurso de ensayos bajo el título ¿Es conveniente engañar al pueblo? Sostenía que era necesario hacerlo en beneficio de la propia gente. Condorcet, rechazando tal afirmación, aunque sin ánimo de presentarse al concurso, respondió a tal felonía: Es imposible concluir un error a partir de una verdad sin haber razonado en falso; o bien que todo razonamiento falso presupone una proposición falsa. No será, pues, la verdad la que habrá conducido a un error funesto, sino una opinión falsa la que habrá conducido a una falsa conclusión. Por tanto, en política es mejor decir la verdad que mentir y engañar.

La política no se construye desde la mentira o las verdades a medias. Resulta contraproducente, aunque se obtengan réditos inmediatos. La democracia se fundamenta en conceptos éticos del bien común, justicia social y responsabilidad. Mantiene una relación unívoca entre lo que se dice y lo que se hace. ¿Acaso no demandamos a los partidos políticos que cumplan su programa? Vivir con principios, mantener la dignidad y no perderla por el camino no es tarea fácil. En eso consiste tener conciencia y levantar un programa emancipador. Otra cosa es justificar lo injustificable a cambio de un puñado de votos y del poder. Para ese camino no se necesitan alforjas.

-.-